Hi ha quelcom que sento molt proper en tots els films que mostren un món post-apocalíptic, o que està a punt d ser-ho, com si ja ho conegués, com si ja ho hagués viscut. M'inquieta i m'espanta. Potser no és que ho senti proper, sinó que la temàtica m'atrau tant que l'he acabat incloent en algun racó de la meva ment. M'he vist corrent per carrers desolats intentant salvar-me d'allò desconegut, deixant-me la pell per escapar-me de la pròpia por, sabent que al final m'espera l'inevitable. La MORT. Una mort prematura, que ha acabat amb tota la humanitat, o quasi tota. I veig com, entre els pocs que quedem, s'assenta el pànic, la lluita per sobreviure, el canibalisme, les baralles i matances per absurditats... el desconsol que provoca observar que fins i tot en els moments més desoladors, en els "últims dies" del TOT que coneixem, continuem essent els abanderats de l'egoisme.
I tot això té una banda sonora:
I les tres posen, literalment, la pell de gallina.
----------------
Now playing: The Walking Dead: John Murphy: Sunshine (Adagio In D Minor)
via FoxyTunes
